Avui és la primera vegada que presideixo aquesta celebració de la solemnitat de la Mare de Déu de la Mercè aquí al seu temple, encara que ja hi vaig venir als pocs dies de la meva entrada a posar als peus de la nostra patrona el meu pontificat. En aquesta ocasió d’avui, voldria saludar en primer lloc tots els ciutadans de Barcelona, aquí representats per les seves autoritats, a les quals reitero la meva oferta d’amistat, diàleg i servei. Avui poso als peus de la Mare de Déu les nobles aspiracions que s’han manifestat durant els darrers mesos en el Fòrum de les Cultures que arriba al seu terme i en el IV Parlament de les Religions, i tots els treballs pastorals de les parròquies, moviments i institucions eclesials de la ciutat i de l’arxidiòcesi.

Celebrem l’Eucaristia avui amb la mateixa actitud que tingué Maria en les noces de Canà, tal com hem escoltat en l'evangeli. Com ella, amatent a les necessitats d'aquells nous esposos, també nosaltres mirem tota la realitat eclesial i social de la ciutat i de la diòcesi amb una immensa simpatia, alhora que il·luminats per la mirada del Bon Pastor que desitja que tots coneguin la seva veu i el segueixin per tenir vida. Així ho feren sant Pere Nolasc, sant Ramon de Penyafort i el rei Jaume I en la fundació de l'Orde de la Mercè, redemptor de captius d'ahir i d'avui.

L’Església existeix per evangelitzar

L'Església existeix per evangelitzar. Tots els cristians som Església i per això hem d'evangelitzar i ho hem de fer amb el testimoniatge de la pròpia vida. Tanmateix, el testimoniatge més esplèndid a la llarga seria impotent si no quedava justificat i explicitat per un anunci clar i inequívoc de nostre Senyor Jesucrist.

Joan Pau II ha reiterat que avui fa falta una nova evangelització. L'Església evangelitza sempre i no ha interromput mai el camí de l'evangelització. Ho fa quan celebra cada dia el misteri eucarístic, administra els sagraments, anuncia la paraula de Déu i ajuda els pobres. No obstant això, observem un procés progressiu de descristianització. Molts homes i moltes dones d'avui no troben en l'evangelització permanent de l'Església l'evangeli, és a dir, una resposta convincent a la pregunta: Com viure? Per això, més enllà de l'evangelització permanent, avui és molt necessari un renovat treball eclesial d'anunci de la bona nova de Jesús capaç de fer-se escoltar pel món que no troba accés a l'evangelització clàssica. Tots tenim necessitat de l'evangeli, el qual està fet per a tothom i no sols per a un sector determinat de persones.

La vocació pròpia dels laics en l’àmbit secular

Els laics cristians són Església i participen de l'única missió de l'Església tant en el si de la comunitat eclesial com en el món, tant en l'ordre espiritual com en el temporal. Però quin dels dos camps és l'específic del laïcat cristià? El Concili Vaticà II ha donat una resposta clara i decidida, tot afirmant que "el caràcter secular és el propi i peculiar dels laics" (LG 31). Els laics tenen com a vocació pròpia buscar el Regne de Déu ocupant-se de les realitats temporals i ordenant-les segons Déu. Viuen en el món, en totes i cadascuna de les professions i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, que formen com el teixit de la seva existència. Els laics cristians reuneixen la doble condició de ser membres de ple dret de l'Església i de viure plenament inserits en el món. D'aquesta conjunció brolla la seva especial aptitud i missió de ser els testimonis del Déu viu en el món.

Cal afirmar que l'Església té una autèntica dimensió secular, inherent a la seva mateixa naturalesa íntima i a la seva missió, que enfonsa les seves arrels en el misteri del Verb encarnat i es realitza de maneres diverses en tots els seus membres. D'aquesta manera, el món es converteix en l'àmbit i el medi de la vocació cristiana dels laics, perquè el món està destinat a donar glòria a Déu Pare en Crist. Per això, ser i actuar en el món són per als laics cristians no sols realitats antropològiques i socials, sinó també, i específicament, realitats teològiques i eclesials.

Si aquesta és la vocació específica dels laics cristians, podem preguntar-nos: es té consciència d'aquesta vocació? S'ajuda els laics cristians a realitzar-la? Arreu del món es constata que els laics cristians tenen la temptació de dedicar-se excessivament als serveis intraeclesials, deixant la seva tasca específica de presència cristiana enmig del món.

Aquesta constatació, que es dóna també en la nostra realitat eclesial catalana, és preocupant i cal prendre'n bona consciència i posar-hi remei. Evidentment, es tracta d'estar presents en el món com a cristians, no només com a bons professionals. La identitat dels laics cristians consisteix a estar en el món sense ser del món (cf. Jn 17,15-16).

Després d'anys de confrontació amb els moviments culturals i ideològics, l'Església, amb el Concili Vaticà II, ha fet un poderós esforç de discerniment per mirar d'acollit tot el bo i positiu que ha creat el nostre món. Això no significa que renunciï a la pretensió de la Veritat, a la qual l'Església no pot renunciar, sinó al contrari, significa reconèixer que en l'home, encara que ferit pel pecat original, resplendeix sempre una mica la imatge que Déu ha imprès en ell, i és, encara que limitadament, capaç de veritat, de bellesa i de bondat.

La laïcitat no és sinònim de laïcisme

Al final de grans sistemes o d’utopies de salvació intramundana, el cristianisme constitueix l'única força capaç de superar els perills de l'irracionalisme i del nihilisme. Els cristians tenim una alternativa meravellosa que hem d'oferir a la nostra societat: l'evangeli de Jesús. Aquesta alternativa l'hem d'oferir sense imposicions, però amb convenciment. I la societat ha de respectar que els cristians puguem oferir aquesta aportació cristiana -que cerca el bé i la realització de la persona humana- en l'àmbit públic de la convivència social.

Les aportacions dels convidats a les noces de Canà foren diferents, tanmateix la que feren Maria i Jesús fou una aportació molt positiva per a aquells nous esposos. En el banquet es va servir vi, però, com ens recorda l'evangeli que hem escoltat, el que va servir Jesús fou el vi millor del banquet.

Avui és molt necessari refermar l'autèntica laïcitat de la societat i de l'Estat. Per a la doctrina de l'Església la laïcitat, entesa com a autonomia de l'esfera civil i política respecte de l'esfera religiosa i eclesiàstica –mai, però, de l'esfera moral- és un valor que ha aportat el cristianisme i pertany ja al patrimoni de la civilització (cf. Concili Vaticà II, GS,76). La laïcitat no és sinònim de laïcisme. El laïcisme nega la rellevància política i cultural de la fe cristiana i margina el cristianisme reduint-lo a l'esfera del privat. Avui, en la nostra societat occidental, també a casa nostra, hi ha actituds laïcistes que es presenten com a laïcitat o pretenen identificar-s'hi. No es pot privar el missatge de Jesús de la seva innegable projecció social. Tampoc no és legítim invocar la tolerància per impedir als cristians actuar com a cristians en l'espai públic de la societat. Els cristians, fruit del seu amor a tothom, han d’aportar els valors i els continguts de la doctrina de l’Església per tal d’il·luminar i enriquir la regulació dels continguts de la convivència social, com són la vida i la mort, el matrimoni i la família, la justícia i la solidaritat.

El nostre Concili Provincial Tarraconense de 1995 fa aquesta observació i petició molt important i ben actual: "Als fidels laics, especialment, pertoca fer que l'Església, mantenint-se en la seva identitat, no esdevingui culturalment o socialment irrellevant, ja que la fe veritable tendeix a evangelitzar totes les cultures i a enriquir-se amb els seus valors, purificant-los, si cal, amb un diàleg respectuós i fructuós" (Prefaci).

L'Obra alliberadora de la Mercè

El missatge i l'obra de la Mercè incideixen positivament en bé de les persones i de la societat, amb la pretensió d'alliberar de totes les esclavituds. És certament una manifestació ben palesa de la sol·licitud de Maria pels homes i les dones d'avui i de sempre, de l'actitud d'anar a trobar-los en tota la gamma de les seves necessitats. A Canà de Galilea només es mostra un aspecte concret de la indigència humana, aparentment petit i de poca importància: "No tenen vi". Però això té un valor simbòlic respecte de totes les privacions, indigències i sofriments humans. La Mare de Déu de la Mercè intercedí i intercedeix per la nostra estimada ciutat de Barcelona i per tota la nostra benvolguda arxidiòcesi.

L’obra de la Mercè va néixer per redimir uns catalans que patien. I ara voldria fer arribar la meva veu a tots els nostres conciutadans que pateixen: els malalts, les persones grans, de vegades soles, els qui estan a les presons privats de llibertat, els immigrants... Avui és un dia bo per recordar-los i agrair el treball de tots els qui, amb la seva solidaritat, es fan continuadors de l’esperit de la Mercè.

+ Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona