Tanmateix, la nostra secularització no sempre coincideix amb això, sinó amb la concepció que les realitats creades no depenen de Déu i que l’home les pot usar sense cap referència al Creador. Constatem el caràcter força generalitzat de la increença en la nostra societat. No es tracta d’un refús obert i sistemàtic a Déu, sinó més aviat d’una actitud d’indiferència i de falta de sensibilitat davant els plantejaments de la fe en Déu. Però això té moltes conseqüències per a la vida de les persones i de la mateixa convivència humana. El Concili Vaticà II recorda que «sense Creador, la criatura s’evapora».

La indiferència religiosa en general no és fruit d’una decisió personal ni conclusió d’un raonament teòric; és més aviat el resultat pràctic d’un clima en què el que és religiós ha anat esdevenint irrellevant en perdre importància social. La cultura actual s’inclina a no acceptar aquelles afirmacions que vagin més enllà de la realitat experimental. La forta impressió de canvi en moltes coses que rodegen l’home el porten a una inseguretat i a una incertesa enfront de la veritat i dels valors de la vida.

Tanmateix l’home d’avui, com el de sempre, només pot aconseguir la plenitud en el trobament amorós amb Déu, que és amor i en l’acolliment de la seva voluntat salvadora. No es pot oblidar el valor preuat que té per a la persona humana la veritat. Tots desitgem conèixer la veritat. Aristòtil ja deia que «tots els homes desitgen saber». La veritat és l’objecte propi d’aquest desig profundament humà. Té molta raó sant Agustí quan escriu: «He trobat molts que volien enganyar, però ningú que volgués deixar-se enganyar.»

Mai no podríem fonamentar la pròpia vida sobre el dubte, la incertesa o la mentida; aquesta existència estaria contínuament amenaçada per la por i l’angoixa. Quan la cultura moderna nega Déu i oblida la transcendència, està tancant a l’ésser humà l’únic camí que el pot portar al seu últim i ple destí, que és la vida eterna.

Enmig d’aquesta realitat social i cultural hem entrat en el tercer mil·lenni del cristianisme i del naixement de Jesucrist, Déu i home, esperança per a totes les persones humanes. En el fet de l’encarnació de Déu trobem el punt essencial pel qual el cristianisme és diferent de les altres religions. En aquestes s’expressa la recerca de Déu per part de l’home. En el cristianisme no sols és l’home qui cerca Déu, sinó que Déu també cerca l’home. L’encarnació del Fill de Déu dóna testimoniatge que Déu cerca totes les persones.

I si ens preguntem per què Déu cerca l’home, la resposta senzilla i directa és perquè l’home s’ha allunyat de Déu. Cercant l’home a través del seu Fill, Déu vol induir-lo a abandonar els camins del mal, en els quals tendeix a endinsar-se cada cop més. La religió de l’encarnació és la religió de la salvació del món pel sacrifici de Jesucrist, que comprèn la victòria sobre el mal, sobre el pecat i sobre la mateixa mort. El cristianisme és la religió que comunica la vida mateixa de Déu.

+ Lluís Martínez Sistach, arquebisbe metropolità de Barcelona