| Episcopologi |
|
BISBES NO PROU DOCUMENTATS
San Eteri (deixeble de l’Apòstol Santiago, any 37) BISBES DOCUMENTATS Pretextat (c. 347). Va acompanyar al bisbe Osi de Còrdova en el concili de Sàrdica en el qual amb els seus dos bisbes van assistir 280 bisbes d'Occident i 76 d'Orient. El concili va tractar del dogma trinitari. Sant Pacià (c. 360-391). Sant Pare de l’Església. És el bisbe més famós de la seu de Barcelona en la història durant l’edat antiga. Sant Jeroni li dedica un sincer elogi en el capítol 106 del llibre “De viris illustribus”. Va escriure tractats sobre la penitència i contra l’heretgia novaciana. Lampi (després del 400). Va ordenar prevere de Barcelona a Sant Paulí de Nola en la nit de Nadal del 400 a la catedral de Barcelona. Va assistir al I concili de Toledo. Sigesari (c. 415). Convertit al cristianisme de l’arrianisme, va ser elegit bisbe de Barcelona amb l’ajuda de Gal·la Placídia. Nundinari (c. 450-463). Va dividir la diòcesi de Barcelona, creant una nova en Ègara (Terrassa), segons consta en les actes del concili de Santa Maria Magiore de Roma presidit pel papa Hílar l’any 465. Ireneu (c. 463-465). Era bisbe de Ègara primer. Després de la mort de Nundinari ho va ser de Barcelona. Però en l’any 465 per mandat del papa torna de nou a Ègara. Berengari. Bisbe llegendari de Barcelona segons l’historiador Carbonell. Agrici (després del 516). Va estar present en els concilis hispanovisigòtics de Tarragona (516) i el de Girona (517). Sant Nebridi (c. 540). Possible bisbe d’Ègara que es va traslladar a la diòcesi de Barcelona (a. 540). Els seus contemporanis el consideren sant. Va assistir al concili de Barcelona (I) el 540. Patern (c. 546). Va assistir al concili de Lleida (546) que va ser convocat i presidit pel metropolità de Tarragona Sergi. Ugno (c. 589-599). Primer era bisbe arrià de Barcelona. En el concili III de Toledo (589) va abjurar de l’heretgia. El 599 va convocar un concili (II) en la seva seu de Barcelona. Emila (c. 610-633). Va assistir a l’entronització del rei Gundemar (610) i al concili de Ègara (615). Sever II (c. 633-636). Imposat com a bisbe de Barcelona pel rei Sisebut en contra del metropolità Eusebi de Tarragona. Va enviar com a delegat seu al concili IV de Toledo a un prevere denominat Joan (633). Va morir abans de 636. Oia (c. 636-638). Va assistir als concilis V i VI de Toledo. Quirze (c. 640-666). Va assistir al concili X de Toledo. Amic de l’arquebisbe Sant Ildefons de Toledo i de Tajón de Saragossa. Autor d'un himne dedicat a Santa Eulàlia de Barcelona. Idalaci (c. 667-689). Va assistir a diversos concilis de Toledo: el XIII (683) i el XV (688). Gran amic de Sant Julià de Toledo. Aquest va dedicar al seu amic de Barcelona la seva obra denominada “Responsiones”. Els contemporanis de Idalaci ens diuen que era sant i que “va escriure molt”, no obstant això s'han perdut els seus llibres. Va morir el 689. Laülf (c. 689-702). Essent diaca va ser enviat pel bisbe Idalaci al concili XV de Toledo (688). Després ja bisbe va assistir als concilis XVI (693) i XVII (694) de Toledo, i últimament al concili XVIII de Toledo celebrat el 702. Joan (…abans del 850?). Un document del 878 de l’arxiu de la catedral de Barcelona el cita a causa d'unes terres usurpades per un tal Recosind. Ataülf (c. 850-860). Col·labora en la restauració de la ciutat després d'una ràtzia dels sarraïns. Va assistir al concili de Tuzey (França) el 860 en el qual es va restablir la vida clerical en la diòcesi de Barcelona. Frodoí (c. 861-890). D'origen franc o germànic. Contrari a restablir els costums i litúrgia visigoda. Va aconseguir que no es restablís la diòcesi de Ègara. En el 878 va trobar les relíquies de Santa Eulàlia de Barcelona a l’església de Santa Maria de las Arenas en la Vilanova de Barcelona, les quals van ser traslladades a la catedral paleocristiana de Barcelona. Teodoric (c. 904-937). Va col·laborar en el repoblament del Llobregat. Va restaurar moltes esglésies com la de Parets (904), Cervelló (904), Ametlla del Vallès (932), la Roca (932). Va reunir un concili a Barcelona el 906 que deu considerar-se mixt ja que assistien el comte Arnust de Narbona i els nobles de la Marca. Guilara (c. 937-959). Va intervenir en la fundació del cenobi-parròquia de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona i va consagrar la seva església (945). Va repoblar els territoris de Olèrdola, la Granada i Sant Pere de Ribes. Pere (c. 962-973). Es va oposar juntament amb els bisbes d'altres seus catalanes als intents de restauració de la seu metropolitana de Tarragona protagonitzats per l’abat Cesarí de Santa Cecília de Montserrat que va ser ordenat en Compostel·la arquebisbe de la seu cap de la província Tarragonina fins i tot sotmesa als musulmans. Va construir el castell de Ribes al costat de Sitges. Vives (974-995). Va ser ardiaca en el pontificat de l’anterior bisbe de Barcelona. Es va dedicar amb totes les seves forces a reconstruir la diòcesi després de la ràtzia d’Almanzor (985). Va redimir captius cristians de Còrdova. Va consagrar l’església de Olèrdola. Va afavorir en la diòcesi l’estudi del dret. Aeci (995-1010). Es va dedicar a la restauració de la canònica de Barcelona, de moltes esglésies del Penedès a causa de les ràtzies d’Abd-al-Malik, fill d’Almanzor. En el 1010 va intervenir en l’expedició dels catalans —decidida a la reunió barcelonina de 1009— al costat d'altres bisbes i dels comtes Ramon Borrell de Barcelona i Armengol d'Urgell. En aquesta ràtzia Aeci va morir. Deusdat (1010-1029). Va concedir a la canònica de Barcelona les esglésies de Sant Joan Despí i Sant Feliu de Llobregat. Va dotar l’església de Sant Cugat del Rec de la ciutat de Barcelona. Va ajudar que es construís l’hospital de Guitart de Barcelona per als pobres. Va assistir al sínode d'Osona el 1027 en el que es van dictar disposicions contra els usurpadors de béns eclesiàstics. Guadall Domnuç (1029-1035). Es va ocupar de la defensa dels béns de l’església contra els usurpadors, col·laborant en l’esmentada labor amb el gran bisbe de Vic Oliba. Amb aquest bisbe va assistir a un concili a Vic on es van decretar la devolució de diverses propietats a la canònica de Barcelona usurpades per Guitard Arnau a la Roca del Vallès. Es va implicar en la construcció dels murs i torres de la ciutat de Barcelona. Guislabert (1035-1062). Fill dels vescomtes Udalard i Riquilda (filla del comte Borrell II de Barcelona). Abans de ser clergue va contraure matrimoni i va tenir tres fills. El 1020 ja era sots-diaca i el 1035 va ser ordenat bisbe. Va consagrar diverses esglésies, entre aquestes la de Sant Pere de Reixac. Va assistir al concili de Narbona de 1043 en el que hom va decretar anatemes als usurpadors de béns del monestir de Cuixà. Es va sublevar contra el comte Ramon Berenguer I. Va consagrar la catedral romànica de Barcelona sufragada pels comtes Ramon Berenguer I i Almodis. Berenguer (1062-1069). Va consagrar el monestir de Sant Llorenç de Munt dels benedictins (1064). Va contribuir a la imposició de la Pau i Treva (1068). Umbert (1069-1085). Era fill d'Hug de Cervelló. Ardiaca el 1063. Va assistir al concili de Girona de 1078 en el que es va decretar que no havia d'existir dins les esglésies la simonia. En el 1076 va consagrar l’església parroquial de Sant Feliu d'Arraona (Sabadell). Bertran (1086-1096). Va ser canonge regular de Sant Ruf de Avinyó. Va fundar una canònica d'agustins de Sant Ruf a Sant Adrià del Besòs. Va ser el gran formador del canonge de Barcelona Sant Oleguer. Es va oposar que Vic aconseguís la categoria de metropolitana. Lluità contra els privilegis del monestir de Sant Cugat del Vallés. Entre aquests el d'exempció pel qual el monestir no estaria sota l’autoritat del bisbe propi sinó solament del Papa. Folc II de Cardona (1096-1099). Vescomte de Cardona. Va ser bisbe electe d'Urgell (1089). Va ser elegit bisbe de Barcelona el 1096. Va consagrar (1096) l’església de Sant Martí de Sorbet —prop de Terrassa—. Va dirigir l’oposició eclesiàstica contra Berenguer Ramon II, anomenat el “fratricida”. Berenguer Bernat (1100-1106). Era de la família comtal de Barcelona. Era abat de Sant Cugat abans de ser elegit bisbe de Barcelona (1100). L’any 1104 va renunciar a ser abat de Sant Cugat. Va ser autor de dues obres jurídiques: Inventarium iuris canonici i el Speculum iudiciale. Ramon Guillem (1107-1114). Abans era prepòsit de la canònica de Barcelona. En el 1109 amb motiu dels atacs efectuats l’any anterior pels almoràvits al Penedès i Anoia, aquests van destruir els castells de Gelida, Olèrdola i Calders. Amb el consentiment de Sant Oleguer, abat de Sant Ruf d’Avinyó, la col·legiata de Sant Adrià de Besòs es va traslladar a la de Santa Maria de Ègara (Terrassa) la qual va consagrar el 1112. Va morir en la conquista de Mallorca protagonitzada per Ramon Berenguer III i els pisans (1115). El seu cadàver va ser enterrat en el claustre de la Catedral de Barcelona. Sant Oleguer (1115-1137). Va ser elegit bisbe de Barcelona però no ho va acceptar i va tornar a la col·legiata de Sant Ruf d’Avinyó, d'on era abat. El papa Pascual II li va exigir que acceptés la diòcesi de Barcelona. Ramon Berenguer III li va concedir el principat de Tarragona i el papa Gelasi II el pal·li d'arquebisbe de Tarragona sense deixar Barcelona (1119). Va assistir a la majoria de concilis d'Europa d'aquesta època sent un entusiasta de la Reforma Gregoriana. Va visitar Terra Santa. Va ser el gran conseller dels comtes Ramon Berenguer III i IV, i l’inspirador de les aliances entre Provença i Aragó en els casaments de Dolça de Provença i de Peronel·la d’Aragó que es van casar respectivament amb els dos esmentats comtes de Barcelona Ramon Berenguer III i IV. Va ser canonitzat el 1675. Arnau Ermengol (1137-1143). Elegit el 1137 va rebre el jurament de fidelitat dels castells de Ribes i Sitges. De camí a Palestina, va morir a Roma el 1143. Guillem de Torroja (1144-1171). Va destacar per la seva actuació política i militar al costat de Ramon Berenguer IV. Va afavorir la campanya del comte contra Almeria el 1147. Va participar en la conquista de Tortosa (1148) i de Lleida (1149). Va ser tutor d'Alfons I (1162) futur rei d'Aragó-Catalunya. Va afavorir la creació d'un monestir del Císter a Valldaura que després es va traslladar a Poblet. Va dotar a la Pia Almoina de fundació benèfica per als pobres. El 1171 va ser nomenat arquebisbe de Tarragona i legat pontifici. Bernat de Berga (1172-1188). Va ser ardiaca de Barcelona. Va consagrar les església de Santa Perpètua de Mogoda i Gallecs de Mollet. Va cedir el monestir de Santes Creus a l’arquebisbat de Tarragona solucionant el problema del conflicte jurisdiccional entre els bisbats de Barcelona i Tarragona. Va assistir a Saragossa al casament del rei Alfonso amb la senyora Sancha de Castilla. Ramon de Castellvell (1189-1199). Fill de Guillem IV de Castellvell i de Mafalda de Barcelona (filla de Ramon Berenguer III). Va litigar amb el monestir de Santa Eulàlia del Camp motivat per la definició de drets parroquials. Va consagrar de nou l’església de Santa Maria de Ègara (Terrassa). Va intervenir en el decret d'afirmació del catolicisme i l’expulsió dels valdesos en el regnat de Pere I. Berenguer de Palou I (1200-1206). Canonge de Barcelona abans de ser elegit bisbe. Va sostenir plets amb el monestir de Sant Pere de les Puel·les que es negava a pagar el delme al bisbe de Barcelona. Inocenci III es va pronunciar a favor del bisbe el 1205. Va autoritzar a la confraria dels sabaters de Barcelona que erigissin un altar a la catedral (el de sant Marc). Pere de Cirac (1208-1211). Va ser prior del Sant Sepulcre de Barcelona abans de ser nomenat bisbe pel capítol de la catedral de Barcelona, amb l’aprovació del rei i del papa. Va consagrar per segona vegada Sant Esteve de Parets el 1207. Va excomunicar l’abadessa de Sant Pere de les Puel·les. Berenguer de Palou II (1212-1241). Es va educar en la canònica al costat del seu oncle que va ser bisbe. Tots dos tenien el mateix nom. Va ser ardiaca. Va col·laborar eficaçment amb el rei Pere I el Catòlic, el qual va acompanyar en la batalla de les Navas de Tolosa. Va intentar que el papa Inocenci III no declarés croada contra els càtars. En 1218 es va convertir en conseller real i canceller de la corona catalano-aragonesa. Al costat de Jaume I va participar en la conquesta de Mallorca el 1229 on va ser ferit i mutilat en un peu. El rei li va concedir la baronia d'Andratx per la seva col·laboració en la conquista de Mallorca. Va ajudar a Sant Pere Nolasc en la creació de l’ordre de la mare De déu de la Mercè (1218). Va afavorir als Franciscans i als dominics. Va ser escollit com arquebisbe de Tarragona però no confirmat pel papa. Pere de Centelles (1241-1252). Era dominic. No va acceptar ser bisbe de Barcelona durant dos anys, però al final va accedir (1143). Es va oposar que el bisbat pagués les despeses de guerra tal com era normal ja en el regnat de Jaume I. Va celebrar els sínodes diocesans del 1243, 1244 i 1245. Va publicar les constitucions dels sínodes diocesans. Va morir en 1252 deixant testament que Jaume I va executar. Arnau de Gurb (1252-1284). Era canonge de Vic. Va tenir una gran relació amb Sant Ramon de Penyafort. Va ser ambaixador de Jaume I en la cort de França. Va defensar el culte a la Immaculada Concepció. Va edificar la capella que avui dia es dedica a Santa Llúcia. Guerau de Gualba (1284-1285). Va morir quatre mesos després de la seva investidura sense poder-se consagrar bisbe. Era l’oncle de Ponç de Gualba, posterior bisbe de Barcelona. Bernat Pelegrí (1288-1300). Era franciscà. No va ser al principi reconegut pel rei Pere el Gran a causa dels problemes que tenia aquest rei amb el papa Martín II amb motiu del conflicte sicilià. Nicolás IV, nou papa que era franciscà, va solucionar el contenciós i Bernat Pelegrí va ser admès com bisbe. En l’any 1298 es va iniciar la catedral gòtica. Ponç de Gualba (1303-1334). Nebot de Guerau de Gualba que va ser també bisbe de Barcelona. Anteriorment acumulava una canongia a Mallorca i la de Barcelona. Va ser enviat com a ambaixador a la cort de Juan XXII. Va impulsar la construcció de la catedral invitant al mestre Jaume Fabre i a Luppo di Francesco escultor de Pisa. Va ser el creador de sèries arxivístiques de gran importància: visites pastorals, comuns, gràcies… Va ser exiliat a Mallorca pel mateix rei Jaume II. Va ser un gran bisbe reformador. Ferrer d'Abella (1335-1344). Era dominic i ambaixador de Jaume II en la cort pontifícia d'Avinyó. Va fer traslladar les relíquies de Santa Eulàlia a la cripta de la catedral una vegada finalitzada aquesta en l’any 1339. Va estructurar la Pia Almoina. Va morir el 1344 quan passava visita pastoral al Penedès amb motiu d'indagar la presència dels begardos. Bernat Oliver (1345-1346). Teòleg i eclesiàstic agustí. Va ser professor de la universitat de París i Mestre de Sentències a València. Teòleg del papa Juan XXII. Pere el Cerimoniós el va nomenar ambaixador a França i a Mallorca. Va ser nomenat bisbe de Barcelona pel papa l’any 1345 sense intervenció dels canonges d’aquella seu. Va convocar un sínode a Barcelona el 1345. Després va ser nomenat bisbe de Tortosa. Va escriure l’Excitatorium mentis ad Deum. Miguel de Ricomá (1346-1361). Pertanyia a la cort papal d'Avinyó del papa Clemente V. Pràcticament no va residir a Barcelona sinó a Avinyó. L’any 1348 es va donar l’epidèmia de la pesta negra i l’assalt al barri jueu de Barcelona. En 1350 es va produir l’assassinat de l’abat Biure de Sant Cugat. Va morir a Perpinyà el 1361. Guillem de Torrelles (1361-1369). Va ser canonge de Girona i de Barcelona. Bisbe d'Osca el 1357. Va potenciar els estudis de teologia per a la formació dels canonges i beneficiats. Va donar dos òrgans a la catedral. Va finançar el grup escultòric de la Pietat de Michael Lochner. Va ser nomenat bisbe de Tortosa. Berenguer d’Erill (1369-1371). Va continuar les obres de la catedral de Barcelona. En el seu pontificat Guillem de Pou va fundar l’Hospital dels Infants Orfes l’any 1370. Va ser elegit bisbe d'Urgell el 1371. Pere de Planelles. Primer va ser canonge de Mallorca i bisbe de Elna (1361) i després de Barcelona (1371-1385). Va condemnar al jueu barceloní Bonastruc de Piera acusat de tenir tracte amb el diable. Va fer construir la càtedra episcopal en el cor de la catedral. Va traslladar a l’interior de la catedral els cossos incorruptes de Santa Maria de Cervelló i Sant Oleguer. Va presidir la col·locació de l’última pedra de la volta de la basílica de Santa Maria del Mar i va finalitzar el campanar de Santa Maria del Pi. Va estar present en la discussió de les possibles heretgies de les obres de Ramon Llull. Polèmica iniciada per l’inquisidor Nicolás Aimeric. Ramon d’Escales (1386-1398). Doctor en dret i conseller de Pere III de Catalunya-Aragó. Es va posar al costat del papa d'Avinyó en el cisma d'Occident. Va ser autor de diverses obres de caràcter legal. Va acabar les obres del campanar de Sant Iu de la catedral. Va ser testimoni de l’atac contra el call de Barcelona el 1391 que pràcticament va finalitzar amb la vida dels jueus a Barcelona. Joan Armengol (1389-1408). Abad de Sant Cugat. El papa Luna (Benedicto XIII) li va nomenar bisbe de Barcelona. Del mateix papa Joan Armengol va ser un gran defensor, fins i tot ajudant-lo perquè pogués evadir el lloc d'Avinyó. Va traslladar les relíquies de Sant Sever des de Sant Cugat a Barcelona complint una promesa del rei Martín I l’Humà. Francesc de Blanes (1409-1410). Va ser conseller i canceller del rei Martí I l’Humà així com a ambaixador d'aquell rei davant el papa Benedicte XIII (papa Luna). Durant el seu pontificat Sant Vicente Ferrer va predicar en la diòcesi. Francesc Climent (Sapera). Va ser prior de Daroca (1399), ardiaca del Penedès (1401) i bisbe de Tortosa (1406-1410). Va ser bisbe de Barcelona durant dos períodes: 1410-1415 i 1420-1430, i arquebisbe de Saragossa durant el 1415 al 1419. En l’any de la seva mort va acumular una altra vegada l’arquebisbat de Saragossa. En els anys anteriors al 1406 va ser secretari del papa Luna (Benedicte XIII) al qual va professar sempre fidelitat, encara que al final li va aconsellar que renunciés. Va ser un gran diplomàtic i a la vegada tenia fama de santedat; així el seu cos es va conservar incorrupte durant alguns segles. Va assistir al compromís de Casp. El papa Luna li va nomenar arquebisbe de Saragossa el 1415. Martí V el va nomenar patriarca de Jerusalem en agraïment per l’ajuda a la unitat dels catòlics sota un sol papa. Va acabar pràcticament les obres de la catedral de Barcelona. Andreu Bertrán (1ª etapa 1416-1420 i 2ª etapa 1431-1433). D'origen jueu, es deia Astruc Levi. Va ser convertit possiblement al cristianisme per Sant Vicente Ferrer i va prendre part en la disputa entre jueus i cristians de Tortosa l’any 1414. En traslladar-se Francesc Climent a la diòcesi de Saragossa el 1416 Andreu Bertran va ser nomenat bisbe de Barcelona i al tornar de nou Francesc Climent a Barcelona (a. 1420), ell va ser nomenat bisbe de Girona. Però a la mort del patriarca tornà de nou a Barcelona (a.1431) on hi morí el 1433. Simó Salvador (1433-1445). Doctor en lleis per la universitat de Bolonya. Va estar en les corts de Tortosa (1442) i en el concili ecumènic de Florència (1431-1438). En el seu pontificat Bernat Martorell va pintar el famós retaule de la transfiguració a la catedral de Barcelona. Jaume Girard (1445-1456). Abans de ser bisbe de Barcelona va ser nomenat bisbe de Sogorb per l’antipapa Felipe V (1431-1447), per això va ser excomunicat pel vertader papa Eugeni IV i absolt posteriorment per ser nomenat pel mateix papa bisbe de Barcelona el 1445. En el seu pontificat es van acabar les obres del claustre de la catedral de Barcelona. Pels seus plets amb els canonges, en morir se li van denegar l’exèquies. Juan Soler (1456-1463). Es diu que quan era nen va ser curat per Sant Vicente Ferrer. Era consultat com teòleg pels papes Nicolau V i Calixte III. El papa el va nomenar bisbe de Barcelona (1456). Fra Juan Jiménez Cerdá (1465-1472). Degut a les polèmiques entre partidaris i contraris del príncep de Viana no va arribar mai a prendre possessió de la diòcesi. Va morir a Poblet amb fama de santedat. Rodrigo de Borja (1472-1478). Va ser oncle del famós papa Alexandre VI (Rodrigo de Borja). La cura pastoral la va encarregar als canonges Berenguer de Sors i Bartomeu Traveret. Gonzalo Fernández de Heredia (1478-1490). Residia normalment a Roma. Va ser ambaixador dels reis Joan II i Ferran II davant la cort papal i altres estats italians. Pere García (1490-1505). Era parent del papa Alexandre VI. Era doctor a París: gran teòleg. No va ser acceptat per un grup de fidels per ser valencià (de Setentí) és a dir de la família dels Borja. Fins i tot va haver un assalt popular al palau episcopal en l’any 1500. Va morir a Barcelona en el 1505. Enric de Cardona Enríquez (1505-1512). Tenia 18 anys quan va ser nomenat bisbe de Barcelona i a causa de la seva joventut va haver d'esperar 8 anys abans de ser ordenat bisbe, cosa que no va succeir durant el seu pontificat a Barcelona que es va caracteritzar per les rivalitats contra el ardiácono Lluís Desplá que era el candidat dels canonges a ser bisbe. Enrique de Cardona era de la família dels Cardona. Va ser nomenat arquebisbe de Mont-real (Sicília) però mai va prendre possessió. Adriano VI li va concedir la dignitat de cardenal el 1527. Martín García (1512-1521). Natural de Casp. Era confessor de la reina Isabel la Catòlica. En el seu pontificat es va reunir l’any 1518 el capítol del Toisó d'Or en el cor de la catedral de Barcelona amb la presència del rei Carles I i alguns monarques. Guillem Ramon de Vic (1521-1526). Lleó X el va nomenar cardenal. Es va traslladar a Roma on va participar en els conclaus d'Adrià VI i de Climent VII. Governava la diòcesi a través dels seus vicaris generals. Silvio Passarino (1526-1529). Era cardenal de Sant Llorenç “in Lucina”. Durant quatre anys va acumular la diòcesi de Barcelona i la de Castrona (Itàlia). Mai va estar a Barcelona. Lluís de Cardona Enríquez (1529-1531). Era germà de l’anterior bisbe-cardenal Enric de Cardona. Va ser elegit bisbe pel rei Carlos I i confirmat pel papa Climent VII. Va ser molt caritatiu especialment durant la pesta que Barcelona patí. Va morir en 1532 sent arquebisbe de Tarragona. Joan de Cardona (1531-1546). Va estar casat amb Lluïsa de Blanes i no va rebre l’ordenació episcopal fins al 1545, un any abans de morir. Fou convertit per Sant Francesc de Borja (virrei). Jaume Cassador (Caçador) (1546-1561). Nomenat bisbe de Barcelona possiblement per intervenció de Sant Ignacio de Loyola. No va assistir al concili Tridentí però va ser un entusiasta de la reforma que la va imposar a la diòcesi. Va realitzar moltes visites pastorals. Va acollir la Companyia de Jesús. Guillem Cassador (Caçador) (1561-1570). Va ser doctor «in utroque» i bisbe coadjutor del seu oncle Jaume Caçador. Nomenat bisbe de Barcelona (1561), va assistir al concili Tridentí en el qual va intervenir activament acompanyat pel teòleg Joan Lluís Vileta. Martín Martínez del Villar (1572-1575). Era inquisidor de l’illa de Sardenya. Va morir a Barcelona el 1575. Joan Dimas Loris (1576-1598). Era sacerdot de Barcelona, arxiprest de Santa Maria de Mataró. Va ser president del Consell d'Aragó i Canceller de Catalunya. A Barcelona va celebrar cinc sínodes a través dels quals va impulsar la reforma. Va introduir el missal tridentí a Barcelona. Fou molt caritatiu durant la pesta del 1589-1590. Ildefons Coloma i de Melo (1599-1603). Inquisidor de Portugal. Durant el seu pontificat es va canonitzar Sant Ramon de Penyafort. Posteriorment va ser nomenat bisbe de Cartagena. Rafael de Rovirola (1604-1609). Doctor en els dos drets. Canonge de Barcelona i canceller de Catalunya. Va ser nomenat bisbe de Barcelona el 1604. Juan Montcada i Gralla (1610-1612). Fill del marquès d'Aitana. Va ser ardiaca de Salamanca. El 1610 va ser nomenat bisbe de Barcelona. Va intervenir en la polèmica “de auxilis” entre jesuïtes i dominics. Luis Sans i Codol (1612-1620). Vicari general d'Urgell i bisbe de Solsona (1594-1612). Molt devot de Sant Oleguer. Va ser nomenat per Felip II visitador general dels tribunals de la Inquisició de Mallorca. Juan Sentís (1620-1632). Va ser prior de la col·legiata de Santa Anna de Barcelona i virrei de Catalunya. Va actuar amb gran zel en la pesta de 1627. Va construir el seminari ubicat al carrer de Montalegre. García Gil Manrique (1636-1651). Gran teòleg de Salamanca. Va ser inquisidor dels tribunals de Toledo i Saragossa. Va intentar apaivagar la revolta del “Corpus de Sang” (1640). Era contrari als francesos, per això va ser exiliat de Barcelona en el període que aquells van governar la ciutat comtal. Ramon de Sentmenat i de Lanuza (1656-1663). Es va oposar a la dominació dels francesos. Va restablir l’activitat pastoral després de la guerra. Ildefons de Sotomayor (1664-1682). Mestre general dels Mercedaris. Va promoure la fundació de l’Oratori de Sant Felip Neri a Barcelona (1673). Benedicto Ignacio de Salazar (1683-1691). Era de la Rioja. Va pacificar als sublevats pel tribut injust a Sant Andreu de Palomar. Va concedir privilegis als beneficiats de Sant Sever. Manuel de Alba (1693-1697). Era d'Alcalá de Henares. Fill d'un metge del rei Carles II i catedràtic de Salamanca. D'ell queden alguns decrets relatius a la reforma del clergat. Benet de Sala i de Caramany (1698-1715). Professor de teologia a la universitat de Salamanca i abat de Montserrat (1658-1698). Es va oposar a Felip V, ja que era partidari de l’arxiduc Carles. Per aquest motiu va ser exiliat. El papa Climent IX el va crear cardenal en 1713. No va ser reconegut cardenal per Felip V i se li van negar fins i tot en la seva mort els funerals a la catedral de Barcelona. Va ser enterrat a la basílica de Sant Pau “extra murs” de Roma. D'ell tenim un important relat presentat en la “visita ad limina” en el que exposa la situació de la diòcesi de Barcelona l’any 1701. Diego de Astorga i Céspedes (1716-1720). Va ser vicari general de Cadis i inquisidor del tribunal de Múrcia. Felip V el va elegir bisbe de Barcelona el 1716. Va haver fins i tot en el seu pontificat venjances contra els contraris a Felip V. Va arribar al cardenalat quan ja era arquebisbe de Toledo. Andrés de Orbe i Larrategui (1721-1725). Va assistir al concili de Tarragona del 1722. Bernardo Ximénez de Cascante (1725-1730). Es va manifestar partidari de la reforma del clergat. Fra Gaspar de Molina i Oviedo (1731-1732). Era agustí. Va preparar el Concordat de 1731. Traslladat a Màlaga va ser creat cardenal per Climent XII. Felipe de Aguado i Reguejo (1734-1737). Doctoral de Sevilla. Va potenciar el seminari de Barcelona. Exigia que els capellans donessin un tribut consignat en els seus respectius testaments. Hom denominava aquest tribut “la luctuosa”. Francisco del Castillo i Vintimilla (1738-1747). Natural de Brussell·les fill dels marquesos de Villadarias i prínceps de Vintimilla. Quan va ser nomenat bisbe de Barcelona era canonge de Màlaga. Va visitar moltes esglésies en el bisbat de Barcelona. Francisco Díaz Santos de Bullón (1748-1750). Va celebrar un sínode a Barcelona. Va ser traslladat a Sigüenza. Va ser president del Consell Suprem de Castella. Manuel López de Aguirre (1750-1754). Rector de Sant Just de Madrid. Va celebrar un sínode diocesà a Barcelona. Caritatiu envers els pobres. Asensio Sales (1755-1766). Canonge de València. Va consagrar el temple de la Barceloneta (barri marítim de Barcelona).Va promoure rogatives amb motiu dels terratrèmols de 1756. Va donar possessió del canonicat de Barcelona al rei Carles III. Va publicar una nova edició de les constitucions sinodals i va promoure l’estudi de la història eclesiàstica. Josep Climent Avinent (1766-1775). Sacerdot de València, canonge magistral (1748-1766). Nomenat bisbe de Barcelona, va ser un gran reformador. Va promoure la predicació i va millorar la cultura al seminari. Va defensar la predicació i catecisme en català. Va crear en moltes parròquies escoles gratuïtes per als pobres. Va restaurar el palau episcopal. Es va manifestar favorable a la dissolució de la Companyia de Jesús. Possiblement era partidari dels jansenistes. Recolzà el perdó a uns empresonats per la revolta de 1773. Això va motivar que el traslladessin a la diòcesi de Màlaga. Però ell va renunciar i es va retirar a la seva ciutat natal Castelló de la Plana. Va ser un gran amic dels il·lustrats Félix Amat, germans Torres Amat i Pau Ballot que van constituir el nucli denominat de “prerenaixença catalana”. Va morir el 1781. Gavino de Valladares i Mejía (1775-1794). Va ser vicari general de Madrid. Va seguir les línies pastorals del seu predecessor. Ajudat per Félix Amat bibliotecari de la Biblioteca Pública Episcopal va estructurar el Seminari a través d'unes Constitucions (1784). Va promoure la predicació del beat Diego de Cádiz a Barcelona. Va editar un catecisme bilingüe en català i castellà. A través de Jaume Caresmar va ordenar els arxius capitulessis i diocesans. Va ampliar el palau episcopal per l’arquitecte Mas. Eustaquio de Azara i de Perera (1794-1798). Abad benedictí. Va editar una gramàtica de la llengua castellana obra de Josep Pau Ballot. El saló del tron del palau episcopal va ser decorat durant el seu pontificat per l’artista denominat Vigatà. Pere Díaz de Valdés (1798-1807). Doctor en dret a la universitat d'Oviedo, vicari general d'Urgell, inquisidor fiscal del tribunal de Barcelona va ser nomenat bisbe de Barcelona gràcies a Campomanes i Jovellanos. Va ser mecenes de la Casa de Misericòrdia de Barcelona. Pau de Sitjar (Sichar) (1808-1831). Malgrat que no va poder prendre la normal possessió de la diòcesi de Barcelona a la catedral per la invasió francesa, va celebrar un acte similar a l’església de Santa Maria de Vilafranca. Es va refugiar a Mallorca (1809-1813). Va publicar una pastoral en contra la Constitució de Cadis. Després de diversos intents no va poder tornar a Barcelona fins al 1824. Va tenir en el Doctor Pere Avellà un gran vicari o governador eclesiàstic. Pedro Martínez de San Martín (1833-1849). Va estudiar al seminari de Pamplona. Era germà d'un general liberal, per això era d'aquesta tendència política col·laborant en els governs liberals de la regència de Maria Cristina. Era amic de Fèlix Amat i de Fèlix Torres Amat. En els seus escrits hi ha intents de concòrdia. Josep-Domenec Costa Borràs (1850-1857). Va estudiar al seminari de Tortosa. Professor del seminari de València. Contrari a Espartero fou apartat de la docència. En el 1847, però, va ser nomenat bisbe de Lleida. Va col·laborar en el Concordat del 1851. No va voler anar a Cuba com arquebisbe i va proposar per a aquest càrrec a Sant Antoni Maria Claret. En el 1850 va ser traslladat a Barcelona. Va afavorir les missions populars i era un gran pedagog especialment un catequista. Va publicar el catecisme en català i castellà. Era rigorista i intransigent en qüestions religioses per això va tenir unes greus polèmiques amb la premsa liberal (El Sol, El Barcelonès…). També recolzant al beat Francisco Palau en la seva “escola de la virtut” se’l va inculpar d'haver impulsat la vaga del 1854. Va ser traslladat a Tarragona (1857), on va morir (1864). Antoni Palau Térmens (1857-1862). Nascut a Valls. Va ser un periodista brillant. Va fundar i va dirigir la famosa “Revista Catòlica”. Va participar en la “llibreria religiosa” creada per Sant Antoni Mª Claret (1847). Primer va ser bisbe de Vic (1853). Va col·laborar amb Jaume Balmes en la denominada “escola política social”. Pantaleón Montserrat Navarro (1864-1870). Va ser primer bisbe de Badajoz (1862). Ja a Barcelona es va bolcar caritativament sobre els empestats del 1865. Va participar en el Concili Vaticà I (1870). Joaquim Lluc Garriga (1874-1877). Carmelita de Barcelona que en el 1835 arran de la revolució va ser expulsat del seu convent. Essent bisbe de Salamanca va participar en el Concili Vaticà I. Va iniciar les obres del nou Seminari al carrer Diputació de Barcelona. Josep Maria Urquinaona i Bidot (1878-1883). Era de Cadis. Va ser bisbe de les Canàries abans de ser bisbe de Barcelona. Va crear el “Patronat de l’Obrer” (1879). Va adquirir una gran popularitat per la seva caritat. Va participar en les festes del mil·lenari de Montserrat (1880). Es va oposar al sacerdot barceloní Sardà i Salvany, integrista. Jaume Català Albosa (1883-1899). Nascut a Arenys de Mar. Va ser bisbe de les Canàries i Cadis. Va iniciar les obres de la façana principal de la Catedral de Barcelona. La seva actuació davant la pesta del 1885 va ser heroica. Josep Morgades Gili (1899-1901). Va néixer a Vilafranca del Penedès. Va ser bisbe de Vic (1882-1899). En el curt temps de permanència a Barcelona no va estar lliure de dificultats com van ser les motivades per una polèmica carta pastoral en la qual s'urgia la predicació i ensenyament del catecisme en català. Va ser qüestionat pel Vaticà, monarquia, govern i fins i tot el parlament amb el senat. Salvador Casañas Pagès (1901-1908). Va néixer a Barcelona. Rector del seminari d’aquesta ciutat i canonge. Va ser bisbe d'Urgell (1879-1901). Lleó XIII el va elogiar per les seves pastorals. Va instituir l’Apostolat Popular del Pare Gabriel Palau. Va ajudar a moltes congregacions femenines com les Franciscanes Missioneres de la Natividad (Darderas). Juan Laguarda Fenollera (1909-1913). Va néixer a València. Nomenat bisbe auxiliar de Toledo (1902) i posteriorment bisbe d'Urgell. Va crear l’Institut Obrer de la Seu d'Urgell. Recent nomenat bisbe de Barcelona, va presenciar la Setmana Tràgica (1909). Va fundar l’associació eclesiàstica per a l’apostolat popular. Va convocar el I Congrés d'Art Cristià a Catalunya. Enric Roig Casanova (1914-1920). Valencià. Era viudo. Doctor en dret canònic i civil. Va fundar la càtedra de sociologia i la Revista Parroquial d'Acció Social. El 1914 va ser nomenat bisbe de Barcelona. Va defensar la independència de l’Església respecte de l’Estat. Va ajudar el Congrés Litúrgic de Montserrat i creà el Museu Diocesà d'Art de Barcelona (1916) a les dependències del Seminari de Barcelona. Ramon Guillamet Coma (1920-1926). Canonge de Tarragona. Abans de ser bisbe de Barcelona ho va ser de Lleó i Còrdova. A Barcelona va reorganitzar els estudis al seminari. Va fundar el “Full Dominical”. Josep Miralles Sbert (1926-1930). Arxiver de Mallorca. Bisbe de Lleida (1914). Coadjutor del bisbe Guillamet de Barcelona (1925), i bisbe d'aquesta ciutat un any després. Pels conflictes amb el capità general Emilio Barrera va ser traslladat a Mallorca com arquebisbe a títol personal. Manuel Irurita Almándoz (1930-1936). De Navarra. Va ser nomenat bisbe de Lleida en 1926. Es va oposar a algunes lleis de la República. Va ser assassinat en la guerra civil de 1936-1939. S'ha iniciat el procés de beatificació. [Miguel de los Santos Díaz Gómara. Administrador eclesiàstic de Barcelona en el període de després de la guerra (1939-1942). No obstant això continuava sent bisbe de Cartagena-Múrcia. Es va oposar a la predicació en català. En 1942 amb el nomenament del Dr. Gregorio Modrego va tornar a Cartagena. Va morir el 1949]. Gregorio Modrego Casaus (1942-1966). Va néixer en El Buste (diòcesi de Tarassona). Bisbe auxiliar del cardenal Gomá a Toledo va ser provicario general castrense (1937-1940) i vicari general castrense (1940-1951). A Barcelona va ser l’organitzador del Congrés XXXV Eucarístic Internacional i fundador dels Habitatges del Congrés. Va crear 128 parròquies noves a Barcelona. Marcelo González Martín (1966-1971). Era sacerdot de Valladolid quan va ser nomenat bisbe d'Astorga (1961). L’any 1966 va ser designat bisbe coadjutor de Barcelona i en el 1967 residencial. Gran predicador i fou el fundador de la Facultat de Teologia de Barcelona. Va tenir greus dificultats a adaptar-se a les circumstàncies, la majoria polítiques, de la diòcesi, i el 1971 va ser traslladat a Toledo i nomenat cardenal el 1973. Va morir a Toledo, ja emèrit, el 2004. Narcís Jubany Arnau (1971-1990). Va néixer a Santa Coloma de Farners (Girona). Canonge de Barcelona i posteriorment, bisbe auxiliar del Dr. Modrego (1955). Va participar en el Concili Vaticà II. Bisbe de Girona el 1964, i el 1971 arquebisbe de Barcelona. Va ser creat cardenal el 1973. Tingué un paper molt important en la transició espanyola (1975…). Va rebre la Medalla d’ Or de la Generalitat de Catalunya (1991). Va morir en 1996. Ricard Mª Carles Gordó (1990-2004). Valencià. Va ser nomenat bisbe de Tortosa l’any 1969. Allà va convocar un sínode (1984…). El 1990 va ser nomenat arquebisbe de Barcelona. En el 1994 va ser creat cardenal. El seu magisteri es reuneix en l’edició Fe i cultura i Cartes de la vida estant. El 2004, 15 de juny, va ser substituït pel nou arquebisbe Lluís Martínez Sistach. Lluís Martínez Sistach (2004…). Va néixer a Barcelona (1937). És doctor “in utroque iure” per la Universitat Lateranense de Roma. Va ser vicari general de Barcelona (1979-1991), bisbe auxiliar del cardenal Jubany (1987-1991), bisbe de Tortosa (1991), arquebisbe de Tarragona el 1997 i el 2004, 15 de juny, arquebisbe metropolità de l’arxidiòcesi de Barcelona i de la nova província eclesiàstica de Barcelona. Va ser creat cardenal el 2007. |
 pujar |