|
• El cristianisme arrelà aviat en aquest
territori, coincidint amb el procés de romanització. Hi ha indicis
de vida cristiana des del segle III. Hom pot constatar la
presencia evangelitzadora de sant Cugat, que fou màrtir durant la
persecució de Dioclecià (304), i la tradició local forneix
notícies d’altres màrtirs, com santa Eulàlia o sant Medir, santes
Juliana i Semproniana i el bisbe sant Sever, són històricament més
dubtosos. El primer bisbe de l’antiga Barcino conegut
documentalment és Pretextat, que assistí al concili de Sàrdica
l’any 343. Uns anys més tard ocupava aquesta seu el cèlebre Pacià
(360-390), il·lustre escriptor i sant. A les acaballes del segle
IV en fou bisbe Lampi (393-400), que conferí l’ordenació
sacerdotal a Paulí de Nola. Pertany a aquesta època la basílica
dedicada a la Santa Creu, amb baptisteri exempt, localitzada
arqueològicament en el subsòl de la catedral actual. A partir del
segle V s'obrí una època confusa, en general, i en particular per
a l’Església catòlica hispànica, a causa de la irrupció dels gots
i dels visigots, els quals portaren l'heretgia arriana. Fins al
589 sembla que hagueren de coexistir dues autoritats episcopals
dins la mateixa ciutat de Barcelona: la del bisbe catòlic i la de
l’arrià. Durant el domini visigòtic Barcelona era una de les
catorze diòcesis de la província eclesiàstica de la Tarraconense i
s'hi celebraren dos concilis generals de tot Hispània els anys 540
i 599. El 450 es creà el bisbat d'Ègara (Terrassa), desmembrat del
territori de Barcelona, que comprenia la zona prelitoral que anava
de Pontons al Montseny i que subsistí fins a la invasió dels
àrabs.
• Els efectes de la invasió sarraïna a la Tarraconense son
encara en bona part desconeguts. En termes generals, consta que
pactaren diverses condicions que permetien la continuació del
culte cristià, com l’impost que havia de pagar la majoria de la
població que no es convertí a l’islam. Malgrat tot, una bona part
de la població, entre la qual alguns dels dirigents eclesiàstics,
com el bisbe de Barcelona Laülf i el d’Ègara (de qui es desconeix
el nom), fugiren cap a llocs més segurs, com el Pirineu, el
Montseny o Sant Llorenç del Munt. Però els habitants de Girona,
Barcelona i Terrassa (Ègara), tot i mancats de bisbes, estaven
organitzats de tal manera i amb prou llibertat per poder oferir
llurs ciutats al rei Carlemany quan aquest inicià la campanya de
conquesta al sud del Pirineu.
Segles IX i X
• Els carolingis mai no veieren amb bons ulls l’antic estament
episcopal visigot, que en cap cas no fou retornat a llurs antigues
seus; al contrari, imposaren a l’episcopat clergues totalment
fidels a l’imperi, oriünds, no d’Hispània, sinó del regne dels
francs. Així, a Barcelona, el primer bisbe després de quasi cent
cinquanta anys de silenci és un tal Joan (850), i poc després
Ataülf (857-861); el tercer, Frodoí (861-890), va ser enviat per
Carles el Calb a Barcelona per extirpar les restes de les
estructures romano-visigòtiques. El territori del bisbat d'Ègara
quedà integrat novament dins el de Barcelona al segle X, Sota els
carolingis, el bisbat de Barcelona fou sotmès a l'arquebisbat de
Narbona, ja que Tarragona restava en mans sarraïnes. La subjecció
era vista de mal gust pels bisbes del segle X, posteriors a Frodoí,
i per això nasqueren diversos intents per restaurar l’antiga
província Tarraconense, que sempre xocaren amb l’oposició de Roma,
de la seu de Narbona i dels rels carolingis. Durant el període
entre els segles IX i X, les ràtzies sarraïnes foren funestes per
a l’Església barcelonina. Cal destacar-ne la del 852 i
especialment la d'Al-Mansur (985), que provoca un retrocés
lamentable en els progressos territorials del bisbat, ultra la
devastació de temples, arxius i biblioteques. Encara avui es pot
constatar el flagell d'aquell cabdill en zones arqueològiques i en
els documents dels nostres arxius, com el pergamí del 987 de
l'Arxiu Diocesà de Barcelona, testament sacramental de Muç, fill
de Fruià, on s'explica que el 6 de juliol de 985 Barcelona fou
saquejada i incendiada, els seus habitants morts o fets captius,
entre els quals l’autor del testament. La catedral de Barcelona,
que era encara l’antiga basílica d’època paleocristiana, va ser
destruïda.
Segle XI
• A partir del segle XI, l’Església barcelonina, estructurada
sota el poder carolingi, s’organitzà de nou a l’ombra dels poders
civils emergents. Els bisbes que van des de Teoderic fins a Folc
(a. 904-1099) es caracteritzen per llur total submissió a la casa
vescomtal barcelonina: els vescomtes disposaven de la mitra i
consideraven el bisbat com una propietat seva, i per això actuaven
ignorant-lo i fent-lo objecte de venda o d’herència. També
l’Església de Barcelona amb les seves parròquies sofria les
investidures laiques i àdhuc la simonia. Els bisbes, interessats
en l’adquisició de territori per ampliar llur jurisdicció,
destacaven més com a batalladors al costat del comte que no pas
com a pastors. D'aquest període, cal destacar-ne dos fets
singulars: la donació, per part de Mugahid, de la jurisdicció
episcopal de la zona de Dénia, Alacant i Mallorca al bisbe de
Barcelona, Guislabert (a. 1050), i la construcció de la catedral
romànica de Barcelona per Ramon Berenguer I i Almodis, consagrada
per Guifred (1058), arquebisbe de Narbona, assistit per l’esmentat
Guislabert de Barcelona.
Segle XII
• Al segle XII es portà a terme l’organització del bisbat de
Barcelona en parròquies. Amb sant Oleguer. fou prepòsit de les
canòniques de Barcelona i de Sant Adrià de Besòs, i abat de sant
Ruf d'Avinyó. Aquest gran prelat fundador de la col·legiata de
Santa Maria de Terrassa abans de ser bisbe de Barcelona
(1114-1137), i en ell s’inicià el període de l’aplicació de la
reforma gregoriana: en la que no s’admetia la investidura laica.
Oleguer és el bisbe més eminent de l’Edat mitjana, amb una gran
influència sobre tota l’Església llatina. Participa a molts
concilis europeus i fou conseller de Ramon Berenguer III en la
seva política ultrapirinenca, iniciada amb el casament del comte
amb Dolça de Provença. Amb ell es completa la desitjada
recuperació de la seu metropolitana de Tarragona, de la qual
Barcelona depenia nominalment des del 1091, i de la qual fou
nomenat arquebisbe (1118), bé que no deixa mai la mitra de
Barcelona. Dins aquest mateix període, entre els segles XI i XII,
adquiriren gran importància els monestirs de Sant Cugat del Vallès
i de Santes Creus, que assoliren llur màxima esplendor, tot
beneficiant la diòcesi en els camps religiós i cultural. Al segle
XIII Sant Cugat tenia el patronatge sobre 64 parròquies
barcelonines.
Segle XIII
• Durant el segle XIII s'inicià la presència i la influència
dels ordes mendicants, que arrelaren en diverses poblacions com
Barcelona, Mataró, Vilafranca del Penedès i d'altres. A l'entrada
dels franciscans i dominicans a la diòcesi, s'hi afegí la
fundació, el 1218, de l'orde mercedari per sant Pere Nolasc, amb
ajut del bisbe Berenguer de Palou (1212-1241) i del rei
Jaume
I. La col·laboració d’aquest bisbe en La conquesta de l’illa de
Mallorca (1229) valgué a la mitra de Barcelona d'obtenir el domini
feudal sobre amplies zones de Mallorca, com Andratx i altres
indrets, que roman fins al segle XIX, com ho demostra la munió de
documents conservats a l'Arxiu Diocesà de Barcelona. El 1233,
Jaume I cedi a les fortes pressions del papa i implantà, amb
l'ajut de sant Ramon de Penyafort, la inquisició pontifícia a
Barcelona per combatre els càtars.
Segle XIV
• Dins la història de La diòcesi de Barcelona és destacable el
pontificat de Ponç de Gualba (1303-1334) a qui es deu la
continuació de la construcció de la catedral gòtica de Barcelona,
iniciada el 1298 pel bisbe benedictí Bernat de Pelegrí i pel rei
Jaume II, i sobretot per l'organització burocràtica de la diòcesi,
amb la imposició de la redacció de registres documentals de les
diverses activitats portades a terme per la cúria episcopal:
visites pastorals, gràcies (Gratiarum), comuns (Communium) i
d'altres. Alguns dels volums que s'iniciaren durant el seu
pontificat, conservats encara a l'Arxiu Diocesà de Barcelona, són
els més antics d'Europa en llur categoria i s'hi observa la
influència del papa, resident a Avinyó, Joan XXII (1316-1334), i
de la seva cúria, reflectida en la intricada i fèrria legislació
sobre els benifets, tan nombrosos a la diòcesi de Barcelona. En
aquesta època existien uns set mil clergues dins la demarcació
diocesana; especialment cal fer esment dels 250 de a catedral.
Segle XV
• El Cisma d'Occident influí també en la vida de la diòcesi.
Els bisbes de Barcelona (Andreu Bertran i Francesc Climent Sapera)
tributaren durant molt de temps obediència als papes d'Avinyó. En
correspondència, Benet XIII (Pere de Luna), en el seu pas cap a
Peníscola, concedí molts privilegis a la catedral de Barcelona i
al seu capítol. Finalment, però, Francesc Climent canvià la seva
obediència en favor del papa Martí V, que li concedí el títol de
patriarca. A aquest bisbe es deu un gran impuls en l'obra de la
catedral de Barcelona.
• Amb el bisbe Joan Soler (1446-1463) s'inicià la influència
dels papes valencians de la casa Borja, Calixt III i Alexandre VI,
i també el mal costum dels bisbes de residir poc a la seu
episcopal. Soler fou un dels més eminents teòlegs dels papes
Nicolau V i de Calixt III. En morir, la diòcesi romangué en un
estat confús durant deu anys, a causa de la guerra contra el rei
Joan II i la manca d'entesa amb el papa. El seu successor, Joan
Ximenis, mai no pogué prendre possessió del càrrec, a causa de
l'oposició dels canonges, que havien elegit Miquel de Torrelles, i
va ser sepultat al monestir de Poblet (27-VII-1472). La influència
dels Borja es féu sentir de nou amb el nomenament d'un dels seus
parents, Roderic de Borja, nebot del papa Calixt III i oncle del
futur papa Alexandre VI (a. 1467-1472), però estigué absent de la
diòcesi i residí habitualment a Roma; la cura de la diòcesi fou
encarregada al capítol, concretament als vicaris capitulars Sors i
Traveret, i els canonges assoliren gran poder i prestigi. Durant
el pontificat de Gonzalo Fernàndez de Heredia (1478-1490) fou
introduïda a la diòcesi la Inquisició Espanyola (1483). La
influència dels Borja es torna a sentir arran del nomenament d'un
cosí del qui seria papa Alexandre VI: Pere García (1490-1505),
cèlebre a la cort pontifícia per les seves disputes contra les
tesis neoplatòniques de Pico della Mirandola. Un cop a Barcelona,
intenta reformar la diòcesi, però tingué greus dificultats a causa
d'un sector d'oposició aferrissada, i consta que el 26 de juny de
1500 un centenar de persones envaí el palau episcopal i el bisbe
es veié obligat a demanar l'ajut dels soldats. En aquest episodi
morí una persona.
Segle XVI
• La política absentista de molts dels bisbes barcelonins del
segle XV, que gairebé sempre residiren a les corts pontifícies o
reials (Gonzalo Fernández de Heredia, Pere García), provoca
l'augment del poder i del prestigi del capítol catedralici que
s'encarregava de fet del govern de la diòcesi. A la mort de Pere
García (1505), els canonges s'oposaren a la designació del nou
bisbe, Enric de Cardona, feta pel papa, i proposaren llur propi
candidat, l'ardiaca Lluís Desplà. El 1521 figura com a electe el
canceller Joan de Cardona enfront del nou bisbe efectiu, el
cardenal Guillem Ramon de Vic. En morir aquest s'obrí un nou
conflicte entre l'emperador Carles, qui havia designat Lluís de
Cardona, i el papa, partidari del cardenal Silvio Passarino. La
diòcesi va ser, però, regida de fet per l'arquebisbe de Salònica,
Joan Miralles, el qual fou ratificat en aquesta seu pel papa en
morir Passarino el 1529.
• No fou fins a l’elecció del bisbe Jaume Caçador (1546-1561)
que desaparegué el problema de l'absentisme dels bisbes de la
diòcesi barcelonina. Amb aquest prelat s'inicià la reforma
diocesana d'acord amb l’esperit del concili de Trento, en el qual
representaren un important paper els ordes religiosos reformats
(caputxins, carmelites descalços ... ), i hi destacà la presència
dels jesuïtes del Col·legi de Betlem. El 1598 el bisbe Dimas
Lloris inaugura el seminari tridentí a l’antic convent de
Montalegre.
Segle XVII
Durant el segle XVII, els bisbes de Barcelona estigueren
associats a càrrecs de política civil, sovint per influència dels
monarques. Dos bisbes de Barcelona van ser lloctinents de
Catalunya: Joan Sentís (1622-1626) i García Gil Manrique (1640).
Aquest fou el primer d'una sèrie de bisbes castellans que
governaren la diòcesi entre el 1633 i el 1691, només interrompuda
pel nomenament de Ramon de Sentmenat (1655-1663). A partir del
1643, l'oposició entre les autoritats franceses i la clerecia
catalana s'aguditzà i el vicari general, Galceran de Sentmenat, va
ser expulsat, juntament amb altres clergues barcelonins. En acabar
la Guerra de Successió, el bisbe Benet de Sala hagué d’abandonar
Barcelona i morí a l’exili, a la cort de l’arxiduc Carles. Fou
sepultat però en l’església de Roma de Sant Pau “extra mura”.
Segle XVIII
• El 1715, tres-cents eclesiàstics van ser expulsats per llur
actitud contrària a Felip V. S'obrí aleshores un període de
regalisme que comportà un important retrocés de la llibertat
pastoral de la diòcesi. Una de les evidències més paleses de la
situació fou l’expulsió dels jesuïtes d'Espanya el 1767. D'altra
banda, fins al 1850, només tres dels bisbes de Barcelona van ser
de parla catalana: Pau de Sitjar, Ascensi Sales i Josep Climent,
fet que incidí en gran manera en la marxa religiosa i cultural de
l’Església barcelonina.
• Josep Climent (1766-1775) ordena el trasllat del seminari
tridentí a l’antic Col·legi de Betlem, que romania desocupat des
de l’expulsió dels jesuïtes. La institució rebé aleshores el nom
de Col·legi episcopal de Nostra Senyora de Montalegre i aviat
esdevingué el principal centre d'ensenyament superior de la ciutat
de Barcelona. També creà la Biblioteca Episcopal (1772), a partir
del fons del seminari i a la qual s'integrà el fons del Col·legi
de Betlem, funda escoles primàries gratuïtes i acceptà el català
com a llengua pastoral. L'arbitrarietat en el nomenament de
responsables diocesans fou constant durant tot el segle. Foren
suspesos els sínodes diocesans i hom exercí, des del govern, un
control absolut sobre les activitats episcopals, tot controlant el
nomenament dels vicaris episcopals i reduint al màxim la
jurisdicció episcopal i llur prestigi. Tal era la situació a
l’entrada de les tropes napoleòniques a Espanya.
Segle XIX
• La invasió napoleònica comporta per a la diòcesi una campanya
de persecució contra l’Església. Des del 1808 fins al 1814 la seu
de Barcelona restà sense bisbe. Molts convents foren tancats i se
suprimiren els ordes religiosos, i foren nombrosos els assassinats
de religiosos i de sacerdots. La persecució comporta, a més, la
pèrdua d'una part molt important del patrimoni cultural de
l’Església diocesana, amb la crema d'esglésies, arxius parroquials
i obres d'art. L’afecció de l’Església a la causa carlina durant
el període posterior comprometé la seva acció pastoral, bé que
durant el Trienni Liberal s'alimentà una tendència de caire
liberal entre el clergat barceloní. La reacció absolutista del
1823 perseguí durament el clergat liberal a través del governador
de la mitra, Pere Josep Avellà. El 1835, el decret de
desamortització dels béns dels ordes religiosos provoca
l’exclaustració de nombrosos convents i monestirs, seguida de la
crema de molts d'ells. Posteriorment, el bisbe Pedro Martínez de
Sanmartín establí una nova divisió parroquial de la ciutat de
Barcelona, en virtut de la qual moltes de les antigues esglésies
monacals i conventuals foren reconvertides en parròquies. La
diòcesi conegué noves reestructuracions els anys 1867, 1924, 1931
i 1948. El conflicte entre liberals i absolutistes perdura encara
sota el pontificat de Josep Domènec Costa i Borràs (1848-1857),
que s'oposà als liberals i fou exiliat.
Segle XX
• Entre el 1878 i el 1908, la tendència integrista dels bisbes
barcelonins experimenta un cert retrocés, especialment en els
governs d'Urquinaona, Català, Morgades i Casañas, i alhora es
reinicia un procés de recatalanització de l’Església. Tanmateix
hom no aconseguí aturar el nou brot anticlerical que es manifestà
en la crema de convents el juliol de 1909, succés conegut com la
Setmana Tràgica.
• Un nombrós sector de l’Església catalana continuà treballant
en favor de la renovació pastoral i cultural. Es promogueren el I
Congrés litúrgic de Montserrat (1915), l’expansió de l’obra del
Foment de Pietat Catalana i l’inici de les versions bíbliques
modernes al català. Hi hagué oposició a la imposició del castellà
en la predicació i la catequesi que pretenia portar a terme la
dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), fet que causà conflictes
i persecució d'alguns dels membres més avançats del clergat.
L'obertura pastoral de pensament es veié frenada durant el
pontificat del bisbe Irurita, nomenat durant la dictadura.
L’esclat de la guerra civil de 1936-39 interrompé la vida
diocesana. La majoria de les esglésies i convents foren cremats i
saquejats i les víctimes foren nombroses, especialment els dos
primers mesos de la guerra: el mateix bisbe Irurita, 277
sacerdots, 537 religiosos i 46 religioses de la diòcesi, a més de
nombrosos seglars relacionats amb l’Església. Aquesta, reduïda a
la clandestinitat, fou dirigida per l'oratorià J.M. Torrent, que
havia estat nomenat vicari general pel bisbe lrurita un cop
esclatada la revolta. A partir del 1937 s'obrí un període de no
tant ferotge persecució. S’establí una església basca catòlica. La
fi de la guerra comportà un procés de reconversió política i
cultural de l’Església, afectà en les altes jerarquies al nou
règim. L’organització clandestina de l’Església que en part havia
funcionat durant la guerra va ser substituïda per una nova
jerarquia, imposada pel govern franquista, que des del 1941 assolí
el dret de presentació de bisbes. El primer bisbe administrador
—no titular— fou monsenyor M. Díaz de Gómara. El seu successor
Gregorio Modrego Casaus, fou el gran promotor d’una important
reforma en l’ordenació parroquial de Barcelona (1948), basada en
la recuperació i restauració de les antigues esglésies i en
l’erecció de més de cent noves parròquies, necessàries per acollir
el creixement de població que experimentava la ciutat. També fou
el principal artífex del XXXV Congrés Eucarístic Internacional,
celebrat a Barcelona el 1952. Durant la dècada del 1960, la
diòcesi conegué una nova tendència més favorable als valors
autòctons, acollida principalment per l’abadia de Montserrat, i
que cristal·litzà en els moviments avançats d'Acció Catòlica (JOC,
JAC, GOAC) i en la Delegació Catalana de l’Escoltisme. Fou una
època de gran impuls intel·lectual religiós i àdhuc cultural
promogut per grans eclesiàstics com Bonet Muixi, Trens, Alavedra,
Eudal Serra, Batlle, Carreras, Anglés, Sanabre... Amb l’elevació
al bisbat de l'arquebisbe Marcelo González Martín es produïren
discussions polítiques; tanmateix la seva actuació vers
l’estructura eclesial representa una bona embranzida en la creació
d’institucions com ara la facultat de Teologia de Barcelona.
Conflictes anteriors se suavitzaren amb el nomenament de quatre
bisbes auxiliars catalans (Josep Campmany, Ramon Daumal, Josep
Maria Guix i Ramon Torrella). La celebració del Concili Vaticà II
donà un aire de renovació a l’Església catalana i impulsà la
diòcesi barcelonina vers noves directrius. Alhora, l'afebliment
del règim franquista i la seva fi obriren noves perspectives a
l’Església. El nomenament de l’arquebisbe Narcís Jubany
(1973-1990) fou bon inici per a l’obertura de l’Església
barcelonina a la cultura catalana sense les contradiccions
polítiques dels períodes anteriors. L’arquebisbe de Barcelona,
cardenal Ricard Maria Carles, anteriorment bisbe de Tortosa,
prengué possessió el 1990. El 1992 l'arquebisbe Ricard Maria
Carles dividí en quatre demarcacions episcopals, les antigues 14
zones pastorals, regides per cinc bisbes auxiliars, nomenats tots
ells durant el seu pontificat: Barcelona ciutat i Barcelona sud,
(Jaume Traserra i Pere Tena) Barcelona nord i Maresme (Joan
Carrera), Vallés (Carles Soler) i Baix Llobregat, Penedès, Garraf
(Joan Enric Vives). L’any 1995 es va celebrar, conjuntament amb
les altres diòcesis catalanes, el Concili Provincial Tarraconense,
que ha tingut un notable ressò en l'àmbit eclesial. L’any 2004 (15
de juny) el papa Joan Pau II desmembrà l’arquebisbat de Barcelona
en tres diòcesis: una metropolitana i altres sufraganies. Són la
de Terrassa i la de Sant Feliu del Llobregat. El primer bisbe
metropolità nomenat pel mateix papa Joan Pau II és el Dr. Lluís
Martínez Sistach nascut a Barcelona el 1937.
Fets eclesiàstics de rellevància
304: Martiris de santa Eulàlia de
Barcelona i de sant Cugat.
343: Pretextat de Barcelona amb Osi
de Còrdova, assisteixen al concili de Sàrdica que va tractar del
semiarrianisme i de l'exili de sant Atanasi.
350 (?): Inici del pontificat de
sant Pacià de Barcelona.
393, desembre, 25: En la catedral
de Barcelona, el bisbe Lampi ordenà sacerdot de Barcelona a sant
Paulí de Nola.
400, setembre, 7: El bisbe Lampi de
Barcelona assisteix al concili I de Toledo.
415: Ataülf, rei dels visigots, mor
assassinat a Barcelona. Ataülf estava casat amb Gal·la Placídia
que “va instituir” un bisbe catòlic (Sigesari) en la diòcesi de
Barcelona.
450: Êgara, nova diòcesi es
desmembra de la de Barcelona.
450: Nundinari, bisbe de Barcelona,
ordena nou bisbe de Ègara a Ireneu.
465: Concili de Roma celebrat a
Santa Maria la Major sota la presidència de sant Hílar papa, en el
qual es prohibeix que Ireneu sigui considerat bisbe de Barcelona.
Aquest torna de nou al seu anterior bisbat de Ègara.
507: El rei visigot Gesaleic, va
traslladar el seu capital del regne visigot de Narbona a
Barcelona.
516: Sant Nebridi de Ègara i Agrici
de Barcelona assisteixen al concili de Tarragona.
540: Concili I de Barcelona.
551: Atanagild, rei visigot, va
establir la capital del seu regne a Toledo. Abans la capital era
Barcelona.
589, maig, 8: Els bisbes Sofroni de
Ègara (catòlic) i Ugno de Barcelona (arrià) van assistir al
concili III de Toledo. Ugno va abjurar de la confessió arriana.
599: Concili II de Barcelona.
615: Concili de Ègara en el que van
assistir catorze bisbes (o delegats) de les diòcesis de la
província Tarragonina.
633: Juan, prevere de Barcelona, va
assistir al concili IV de Toledo en representació del bisbe Sever
de Barcelona.
656, desembre: Quirze, bisbe de
Barcelona, va assistir al concili X de Toledo.
689: Mor Idalaci, bisbe de
Barcelona.
691: Juan, bisbe de Ègara, va
assistir al concili de Saragossa.
712: Invasió sarraïna de Barcelona.
801: Lluís I el piadós reconquesta
la Barcelona dels sarraïns.
860: Adaülf, bisbe de Barcelona,
assisteix al concili de Tuzey (França).
874: Frodoí, bisbe de Barcelona,
assisteix a l'assemblea de Attigny (regne franc)
877, octubre, 23: Frodoí, bisbe de
Barcelona, assisteix al concili de Troyes. Es va establir la
canònica de Barcelona. Almenys és la primera vegada que és
esmentada.
877: Frodoí, bisbe de Barcelona,
trasllada les relíquies de Santa Eulàlia de Barcelona de
l'església de les Arenes a la Catedral. Aquesta tindrà dos
titulars: Santa Creu i Santa Eulàlia.
878: En un document de Lluís el
tartamut es cita el monestir de Sant Cugat.
888: Montserrat va ser donat al
monestir de Ripoll per Guifré el Pilós.
904: Consagració de l'església
parroquial de Parets del Vallès.
946: L'església monestir-parròquia
de Sant Pere de las Puel·les de Barcelona és consagrada.
965 c.: Concili de Barcelona en
contra del fals arquebisbe de Tarragona Cesári de Santa Cecília de
Montserrat. En ell va assistir Pere, bisbe de Barcelona.
977: Vives, bisbe de Barcelona,
assisteix a la tercera consagració de l'església de Ripoll.
985, juliol, 6: Ràtzia de Almanzor
a la ciutat de Barcelona: Aquesta ciutat és incendiada i els seus
habitants fets presoners o esclaus dels moros.
989: El bisbe Vives de Barcelona
demana al papa que es reconegui la independència eclesiàstica amb
relació a Narbona.
1010, juny, 21: Ràtzia cristiana
contra Còrdova. Van assistir com guerrers la totalitat de bisbes
catalans. Entre ells Aeci
1011: Una butlla de papa Sergi IV
confirma la possessió de Montserrat a favor de l'abat de Ripoll.
1058, novembre, 18: Consagració de
la catedral de Barcelona. Era bisbe d'aquesta ciutat Guislabert i
comtes de Barcelona: Berenguer I i Almodis.
1060: Naixement d'Oleguer que serà
el sant bisbe de Barcelona.
1070: Montserrat es converteix en
priorat incorporat a Sant Víctor de Marsella.
1078: Concili de Girona on es
condemna la simonia i en el qual va assistir el bisbe Umbert de
Barcelona.
1108, juliol, 17: Sant Oleguer era
prior de Sant Adrià de Petons. En el 1109 va passar a ser abat de
Sant Ruf d’Avinyó en la Provença.
1115: Ramon Guillem, bisbe de
Barcelona, mor lluitant en la conquista de Mallorca capitanejat
per Ramon Berenguer III i pels pisans.
1118, gener, 23: Ramon Berenguer
III va cedir la ciutat i el principat de Tarragona a sant Oleguer.
1118, març, 28: El papa Gelasi II
concedeix a sant Oleguer gràcies a la butlla “Tarrachonenesis
civitatis” l'arquebisbat de Tarragona i el pal·li.
1119: Oleguer assisteix al concili
de Reims.
1119: Oleguer assisteix al Concili
de Tolosa.
1120 (?): Sant Oleguer visita Terra
Santa i assisteix al concili de Siquem.
1123, març, 18: Sant Oleguer
assisteix al concili ecumènic del Laterà que conjuntament amb el
tractat de Worms (1122) signifiquen el final de la lluita de les
investidures.
1126: Concili mixt de Barcelona, en
el qual es posa en pràctica la reforma gregoriana a Catalunya.
Sant Oleguer assisteix a l'esmentat concili i ho presideix amb el
comte de Barcelona.
1129, març, 14: El normand Robert
el Bordet rep de sant Oleguer el principat de Tarragona.
1130, novembre, 18: Sant Oleguer
assisteix al concili de Clermont.
1134, abril, 15: L'arquebisbe sant
Oleguer i el comte Ramon Berenguer IV concedeixen als templers
poder establir-se als territoris de Barcelona i en els de la
sobirania de Ramon Berenguer IV.
1137, març, 7: Sant Oleguer bisbe
de Barcelona i arquebisbe de Tarragona mor al palau episcopal de
Barcelona.
1148: Guillem de Torroja, bisbe de
Barcelona, va participar en la presa de Tortosa als sarraïns.
1149: Guillem de Torroja bisbe de
Barcelona va participar en la presa de Lleida als sarraïns.
1151: Els templers s'estableixen a
Palau-Solitar de la diòcesi de Barcelona.
1218, agost, 10: En l'altar més
gran de la catedral de Barcelona davant la presència del rei Jaume
I i del bisbe Berneguer Palou II es va fundar l'ordre de la Mercè.
Sant Pere Nolasc va ser el primer mercedari i fundador de l'ordre
que va jurar complir els vots de la Mercè.
1218: Jaume I nomena a Berenguer de
Palou II (bisbe de Barcelona), conseller real i canceller de la
corona aragonesa-catalana.
1228: Pere de Centelles, bisbe de
Barcelona, va acompanyar a Jaume I en la conquista de Mallorca i
en el lloc de Castelló.
1235: Gregori X per la butlla
“Devotionis vestrae”, reconeix l'ordre de la Mercè (masculina)
1261: Va néixer a Barcelona el
primer convent de les mercedàries. La seva fundadora era santa
Maria de Cervelló (Santa Maria dels Socors)
1280: Pere II d'Aragó sol·licita a
la Santa Seu que Oleguer sigui canonitzat.
1281, desembre, 8: Arnau de Gurb,
bisbe de Barcelona, va decretar dia de precepte la festa de la
Puríssima en el bisbat.
1298, maig, 1: Bernat Pelegrí
col·loca la primera pedra de la catedral gòtica de Barcelona. Era
rei Jaume II.
1303, febrer, 17: Ponç de Gualba és
ordenat bisbe de Barcelona.
1303, maig, 4: Ponç de Gualba,
bisbe de Barcelona, decreta que concedeix indulgències a quants
contribueixin amb les seves almoines a la construcció de la
catedral gòtica.
1319: S'inicien les obres de
construcció de l'Església de Santa Maria del Pi, sent bisbe Ponç
de Gualba.
1324, octubre, 1: Ponç de Gualba va
instituir els arxidiaconats de Santa Maria del Mar, del Penedès i
del Vallés.
1326: Fundació del monestir Santa
Maria de Pedralbes. En ell van habitar les monges de Sant Antoni i
Santa Clara de Barcelona. Va ser fundat per Elisenda de Montcada
1329. març, 25: S'inicien les obres
de Santa Maria del Mar, sent bisbe de Barcelona Ponç de Gualba.
1334: Ponç de Gualba, bisbe de
Barcelona, mor havent construït, almenys, dos trams i la cripta de
la catedral gòtica.
1339, juliol, 10: Es van col·locar
definitivament en el sepulcre de la cripta de la catedral de
Barcelona el cos de Santa Eulàlia. Era bisbe Ferrer d'Abella i rei
d'Aragó, Pere III.
1345: S'inicia el temple gòtic de
Sant Just i Sant Pastor de Barcelona.
1348, maig, 2: La pesta negra
s'estén a Barcelona. Processó de rogatives per la pesta.
1348, maig: Motí contra els jueus
del Call de Barcelona.
1364: Elisenda de Montcada, viuda
de Jaume II i fundadora de Santa Maria de Pedralbes, mor a
Barcelona.
1383: L'orfebre Francesc Vilardell
acaba la creu processional més gran de santa Eulàlia de Barcelona.
1388: Ramon de Escales, bisbe de
Barcelona, jura fidelitat a l'antipapa Clement VII d'Avinyó,
estant present el cardenal Luna.
1390: S'acaben les obres de Santa
Maria del Mar, sent bisbe de Barcelona Ramon de Escales.
1391: Atac contra el call dels
jueus de Barcelona. En ell pràcticament va finalitzar la vida dels
jueus a Barcelona. Era bisbe Ramon de Escales. El call va ser
arrasat el 5 d'agost de 1391.
1393: Fundació del monestir de sant
Jeroni de la Vall d'Hebron amb la protecció de la reina Violant.
1401: Es crea l'Hospital de la
Santa Creu de Barcelona.
1408: Joan Ermengol, bisbe de
Barcelona, i Martí l'Humà, rei d'Aragó, van traslladar les
relíquies de sant Sever de sant Cugat a la catedral de Barcelona
1409, setembre, 19: L'antipapa
Benedicte XIII (papa Luna) entra a Barcelona amb gran pompa,
mentre que en Trepitja la seva efígie és cremada per considerar-lo
herètic i cismàtic.
1410, febrer, 10: Francesc de
Blanes, bisbe de Barcelona, mor a causa de la pesta de la ciutat.
1420: Terratrèmol a Barcelona. Era
bisbe Francesc Climent Çapera (Sapera) que tenia el titulo de
Patriarca i que va ser de nou bisbe de Barcelona després del cisma
fins al 1430.
1427, febrer, 2: La rosassa de
Santa Maria del Mar es desploma per un terratrèmol, 25 persones
moren aixafades per ell.
1430, desembre, 18: El patriarca
Francesc Climent Çapera, arquebisbe de Barcelona mor en aquesta
ciutat. Té fama de sant.
1433: Fundació de la Cartoixa de
Montalegre (Tiana).
1453: S'acaben les obres de Santa
Maria del Pi de Barcelona sent bisbe Jaume Girard.
1483: Tomás de Torquemada, és
nomenat Inquisidor General de Catalunya sent bisbe Gonzalo
Fernández Heredia.
1492, novembre, 1: El rei Ferran el
Catòlic va patir un atemptat a la porta de Sant Iu de la Catedral
de Barcelona.
1519: Celebració en el cor de la
catedral de Barcelona del capítol de cavallers del Toisó, amb
assistència del rei Carlos I.
1522: El temple de Sant Just i Sant
Pastor de Barcelona és beneït.
1525, finals: Sant Ignasi va estar
a Barcelona fins a finals de 1525, el seu mestre era Mn. Ardévol i
vivia a casa de Agnès Pasqual, a la qual considerava com la seva
segona mare.
1539: El pare Jesuïta Antonio de
Araoz es va establir a Barcelona fundant el primer col·legi.
1544 i 1555: Fundació del col·legi
de Betlem i de l'Església de Ntra. Senyora de Betlem a la Rambla
de Barcelona.
1546, juny, 20: Jaume Cassador és
ordenat bisbe de Barcelona.
1553: Els jesuïtes s'estableixen a
la Rambla de Barcelona.
1561, gener: Guillin Cassador és
nomenat bisbe de Barcelona.
1561, octubre, 24: Guillem Cassador,
bisbe de Barcelona, comença a assistir al concili Tridentí.
1571, octubre, 7: Batalla de Lepant.
Sant Crist de Lepant de Barcelona.
1578: Els caputxins s'estableixen
fora murs a prop de la porta de Jonquera de Barcelona.
1578: Fundació dels caputxins en
Sarrià (Barcelona).
1592: Consagració de l'actual
església del monestir de Montserrat.
1593: Fundació del Seminari
Conciliar (Tridentí) de Barcelona, sent bisbe Joan Dimes Loris.
1609: Fundació dels franciscans
recoletos a Terrassa.
1627: Pesta a Barcelona, sent bisbe
Joan Sentis.
1628: Urbà VIII canonitza a sant
Pere Nolasc, fundador de l'ordre de la Mercè.
1640, juny, 7: “Corpus de sang”.
Alçament popular contra Felip IV. Era bisbe de Barcelona García
Gil Manrique que era a la vegada virrei.
1675: Sant Oleguer és canonitzat.
1685: Benet Ignasi de Salazar,
bisbe de Barcelona, concedeix permís perquè s'edifiqui l'església
de Sant Sever de Barcelona.
1698: Benet de Sala i de Caramany
que era abat de Montserrat va ser nomenat bisbe de Barcelona. Va
ser exiliat, però el papa ho va nomenar cardenal.
1731: El cirurgià de l'Hospital de
Santa Cruz de Barcelona, Francisco Darder, funda (pel seu
testament) la causa pia Darder (o “Darderes”).
1740: Francesc del Castillo i
Vintimilla, bisbe de Barcelona, és nomenat pel rei vicari general
dels exèrcits espanyols.
1766: Josep Climent és nomenat
bisbe de Barcelona.
1767, abril, 2: Els jesuïtes són
expulsats de Barcelona.
1772: El bisbe de Barcelona Josep
Climent funda la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de
Barcelona.
1775: Fèlix Amat de Palau és
nomenat primer bibliotecari de la Biblioteca Pública Episcopal de
Barcelona, càrrec que li va succeir el seu nebot Ignasi Torres
Amat.
1779, novembre, 19: Mor el cèlebre
arxiver diocesà Dr. Antoni Campillo.
1793: Teresa Cortés funda la
congregació femenines de les Hospitalàries de la Santa Creu.
1800: La muntanya de Montserrat amb
el seu monestir i les parròquies de Marganell i de Monistrol van
passar a la jurisdicció de Barcelona. Abans ho eren del bisbat de
Vic.
1808: Pau Sichar és nomenat bisbe
de Barcelona, però no va poder prendre possessió a la ciutat (a
causa dels francesos). Va prendre possessió des de Vilafranca, el
6-XI-1808.
1809, juny: Ajusticiament (per part
dels francesos a Barcelona) dels patriotes Mn. Pou i Mn. Gallifa
amb els ciutadans Massant i Aulet i el subtinent Navarro.
(Monument ubicat enfront de la catedral al carrer del bisbe).
1812, gener, 26: Catalunya va ser
annexionada a França i dividida en quatre departaments: el del
Ter, amb capital a Girona; el del Segre, amb capital en Puigcerdá;
el de Montserrat, amb capital a Barcelona i el de Boques de
l'Ebre, amb capital a Lleida.
1814, març, 7: Arran de la invasió
napoleònica les religioses de Barcelona van ser expulsades dels
respectius hospitals o de les seves cases pels francesos i van ser
traslladades totes al monestir de Pedralbes.
1821, segon semestre: La pesta es
va estendre a Barcelona.
1835, juliol, 25: Crema de convents
a Barcelona.
1835, setembre: Desamortització de
Mendizabal. Era bisbe de Barcelona Pedro Martínez de San Martín.
1850: Costa i Borràs és nomenat
bisbe de Barcelona.
1855, juliol, 4: Pastoral d'Antoni
Palau Térmens, bisbe de Barcelona, en ocasió de la primera vaga
general de teixidors.
1859: Ana M. Ravell va fundar les
Franciscanes missioneres de la Immaculada Concepció a La Garriga.
1860: Lutgarda Mas amb Pere Nolasc
Tenes, van fundar les Mercedàries missioneres de Sant Gervasi.
1865: Pantaleón Montserrat, bisbe
de Barcelona, es va bolcar caritativament a favor dels empestats.
1870: Pantaleón Montserrat va
participar en el Concili Vaticà I.
1870, juliol, 21: El bisbe de
Barcelona Pantaleón Montserrat mor en Frascati (Itàlia) després
d'haver subscrito en el Concili Vaticà I el dogma de la
infal·libilitat pontifícia.
1875: El bisbe de Barcelona Fra
Joaquim Lluch Garriga va fundar el “Institut català d'artesans i
obrers”.
1878: Teresa Guasch amb Teresa Toda
van fundar les Terciàries carmelites de Sant José.
1881: Coronació canònica de la
imatge de la Mare de Déu de Montserrat proclamada patrona de
Catalunya.
1883: Els Salesians a petició del
bisbe Català Albosa de Barcelona van fundar les primeres escoles
professionals.
1884: Sardà i Salvany escriu el
llibre El Liberalisme és pecat
1885: Còlera a Barcelona sent el
seu bisbe Dr. Català Albosa. Reacció caritativa dels capellans,
hospitals, religioses, seglars voluntaris.
1896: Isabel Ventosa cofundadora de
la congregació femenina de les germanes missioneres franciscanes
de la Nativitat de Ntra. Senyora (“Darderes”).
1900, gener, 6: El bisbe Morgades
de Barcelona, va publicar una pastoral recomanant l'ús de la
llengua catalana en l'ensenyament del catecisme.
1905, desembre 24: El cardenal
Salvador Casañas de Barcelona quan sortia de la catedral de
Barcelona va ser objecte, en els claustres, d'un atemptat del
qual, afortunadament, va sortir il·lès.
1909, juliol, 19-25: Setmana
Tràgica a Barcelona.
1911: I Congrés d'art cristià de
Catalunya, sent bisbe de Barcelona Juan Laguarda.
1914: El Dr. Reig, bisbe de
Barcelona, va fundar la revista parroquial d'Acció Social.
1916: El Dr. Reig, bisbe de
Barcelona, va crear el Museu Diocesà d'Art Sagrat.
1917: Fundació de l'Associació
Escolar per a normalistas (mestres) i estudiants.
1918: El bisbat de Barcelona crea
la Federació Catòlica Agrícola
1931, desembre, 4: Es comença a
editar la revista Flama de la Federació de Joves Cristians de
Catalunya.
1936, juliol, 19: Inici de la
persecució religiosa de la guerra civil del 1936-1939.
1936, desembre, 3: El Dr. Manuel
Irurita, bisbe de Barcelona —segons la versió més versemblant— va
ser afusellat al cementiri de Montcada.
1939, gener, 26: Les tropes del
general Franco entren a la ciutat de Barcelona.
1942, desembre, 30: El Dr. Gregorio
Modrego Casaus és nomenat bisbe de Barcelona.
1947: La Mare de Déu de Montserrat
és entronitzada.
1948: El Dr. Gregorio Modrego
Casaus va crear a Barcelona l'Escola de Magisteri de l'Església.
1951: Creació de l'Institut Catòlic
d'Estudis Socials de Barcelona.
1952, maig, 26-juny,1: XXXV Congrés
Eucarístic Internacional de Barcelona.
1952, setembre, 22: Habitatges del
Congrés Eucarístic Internacional. Fundació de l'arquebisbe
Gregorio Modrego Casaus.
1953: Com a conseqüència del
concordat entre la Santa Seu i l'Estat Espanyol amb efecte des del
1957, les parròquies de Sant Llorenç Savall, Gallifa, Sant Feliu
de Codines, Montmany, El Figaró, Vilanoveta del Camí, La Pobla de
Claramunt van passar a la diòcesi de Vic i Arenys de Mar a
Barcelona.
1956, gener, 22: El Dr. Narcís
Jubany és consagrat bisbe auxiliar de Barcelona a la mateixa
catedral de la ciutat comtal.
1962: L'arquebisbe-bisbe de
Barcelona, Dr. Modrego Casaus, participa en el Concili Vaticà II.
1966, febrer, 27: Nomenament del
Sr. Marcelo González Martín com bisbe coadjutor de Barcelona.
1966, març, 9-11: 500 estudiants i
30 convidats es tanquen en el convent de caputxins de Sarrià de
Barcelona per constituir un sindicat democràtic d'estudiants.
1966, maig, 11: Un centenar de
capellans es van manifestar en la Via Laietana de Barcelona.
1971, desembre, 4: El Dr. Narcís
Jubany és nomenat arquebisbe de Barcelona.
1989: Celebració de l'exposició
Millenum.
1989: Inauguració de la seu del
Museu Diocesà de Barcelona a l'edifici de la Pia Almoina, al
costat de la catedral.
1990, març, 23: Monsenyor Ricard M.
Carles és nomenat arquebisbe de Barcelona.
1992: L'arquebisbe Ricard Maria
Carles va dividir la diòcesi de Barcelona en quatre demarcacions
episcopals, regides per bisbes auxiliars: Barcelona Ciutat i
Barcelona Sud, Barcelona Nord, El Maresme, Vallés, Baix Llobregat,
Penedès i Garraf.
1992: Jocs Olímpics. Creació de la
parròquia de Sant Abraham a la zona residencial olímpica.
2004: Inauguració del Museu de
Montserrat.
2004, juny, 15: Desmembrament de
l'antiga diòcesi de Barcelona en una arxidiòcesi metropolitana
(Barcelona) i dos diòcesi sufragànies (Terrassa i Sant Feliu de
Llobregat)
2004, juny, 15: Barcelona es
converteix en cap o seu metropolitana de la nova província de
Barcelona. De l'antic territori diocesà es desmembren dues noves
demarcacions diocesanes o bisbats (sufragànies de Barcelona):
Terrassa i Sant Feliu de Llobregat.
2004, juny, 15: Nomenament de
Monsenyor Agustí Cortés bisbe de Sant Feliu de Llobregat.
2004, juny, 15: Nomenament de
Monsenyor Josep Àngel Saiz bisbe de Terrassa.
2004, juny, 15: Nomenament del Dr.
Lluís Martínez Sistach com arquebisbe metropolità de Barcelona. |
pujar